Institut

de

Palamós

loader

En aquest espai podeu trobar els blocs dels departaments del centre.

Cada bloc estarà dinamitzat pel professorat d'un departament que publicaran notícies relacionades amb cadascuna de les àrees i nivell educatiu.

Treballs dels alumnes, recursos d'interès, consells, ...

Posts from category "Tercer d'ESO"

AUCA DELS VALORS ÈTICS E3C

 

DE FER BOTES A VENDRE VETESIFILS. Claudi Pérez Carós. 3rF

 

                                                                                             Claudi Perez Carós

 

                                                                                             3r F

 

DE FER BOTES A VENDRE VETESIFILS.

 

 

 

L’entrevista  que us presento la faig al meu avi. El meu avi és un home treballador, que sempre esta a punt per participar en les activitats del poble. És un palamosí de cap a peus.

 

Ha sigut botiguer tota la vida, i sap que la feina ben feta  té sempre una recompensa. La seva botiga aviat serà centenària. Per tant alguna cosa ha fet bé.

 

 

 

Pregunta-Bon dia. Hem diu nom, data de naixement ,lloc,estudis...

 

Resposta-Sóc en Miquel Carós i Radó,vaig néixer el 15 d´abril del 1948 a Palamós. Vaig estudiar als Hermanos de la Salle. Als 15 anys estudiava a les nits a cal senyor Rovira per poder anar a la Universitat.

 

P-Vas estudiar a la Universitat?

 

R-No ,m´hagués agradat molt però els meus pares tenien una merceria i necessitaven algú que continués el negoci. Tampoc hi havia diners per estudiar. Per tant vaig posar-me al capdavant de la botiga. Però sí que vaig anar a fer d´aprenent en un laboratori fotogràfic a Vilanova i la Geltrú. I al costat de la merceria vaig obrir una botiga de fotografia.

 

Abans tot era diferent , pensa que jo amb 24 anys ja estava casat i amb 25 ja havia nascut la teva mare. Ens conformàvem amb el que teníem però no pas resignats  sinó posant l´esforç i  ganes perquè ningú ens regalava res.

 

Però no podíem triar tant, el món era més petit.

 

 

 

 

 

P-Et guanyaves bé la vida amb les fotos?

 

R- Sí, vaig enganxar l´època dels turistes i revelava moltes fotos. Però com que m´agradava fer de botiguer ,la fotografia va quedar un xic oblidada i vaig dedicar-me a la merceria.

 

P-De què ve el nom de cal Boter?

 

R-Els meus avis feien botes de vi, i tenien taverna. Els seus principals clients eren els camàlics. Si no saps qui son , t,ho explico. Els camàlics eren homes forçuts , valents que traginaven a sobre l´espatlla sacs, mobles.....

 

Després però la meva mare era corsetera i quan es va casar amb el meu pare varen obrir la merceria. I el nom no va canviar.

 

P-Quin és el secret per tenir una botiga gairebé centenària?

 

R-Molta paciència, tractar molt bé els clients,i tenir de tot i si més no solucionar problemes. Això sí,  de vacances ben poques .

 

A vegades la gent ve a comprar un botó o un metre de cinta, però t’explica com està el seu fill o el seu home o si fa fred o si fa calor.  El tracte de la botiga és que coneixes a molta gent i molta gent et coneix. A mi això sempre m´ha agradat.

 

P-Estàs jubilat però ara?

 

R-Sí ara estic jubilat però vaig a la botiga cada dia, miro, faig el volt...col·loco alguna cosa bé. Ara la botiga la porten el meu fill mitjà i la meva filla (la teva mare).

 

P-I com ho fan ells?

 

R-Molt bé, han estat a la botiga des de petits. Abans als estius tothom venia a ajudar. Encara que fos a vigilar. Per tant tots els meus 5 fills ho han mamat de petits això de ser botiguer, per tant l´experiència que tenen és de primera mà.

 

Ara això no podria ser perquè et diuen que explotes els fills. Però jo crec que tothom ha de col·laborar amb la feina , perquè així es dona valor a les coses. I que tot val un esforç. Res és regalat.

 

P-Se  t’ha fet petita la vida a Palamós, t’hagués agradat marxar?

 

R-No, perquè sempre he intentat estar ocupat. Vaig jugar a bàsquet molts d´anys, he fet teatre amb La Gespa des dels seus orígens fins ara. Vaig formar part de la primera comissió de carnaval de Palamós . Ah, et diré un secret aquest any he sigut el rei ros . Estic encantat de la vida.

 

P-Gràcies per ser tant sincer. Ha sigut molt interessant.

 

R- De res!

 

 

 

 

 

DE QUINA FORMA M'AGRADARIA ARRIBAR A VELL. Josep Surroca 3A

 

De quina forma m’agradaria arribar a vell

 

 

 

Les persones arribem al món, treballem, ens reproduïm i morim.

 

 

 

Un dels punts a fixar-se a l’hora de triar a un partit polític per votar-lo és com volen administrar les jubilacions. Actualment el govern redueix cada cop més les jubilacions (en diners) o les retarda. Això és degut a que les arques de l’estat són gairebé buides ja que la població a Espanya està envellida. La xifra de pensionistes és bastant elevada i la població que actualment treballa hauria de ser més elevada (molta gent a l’atur). En part, la bona qualitat de vida en general d’aquí a Espanya fa que la vida mitjana de les persones sigui elevada.

 

 

 

L’Estat és com si estigués esperant que la gent envellida mori i que les noves generacions comencin a cotitzar. Jo crec que la gent no s’està tota la vida treballant perquè quan vol descansar i jubilar-se, es mori o no pugui cobrar els diners necessaris per cobrir les seves necessitats bàsiques. Em fa ràbia que hi hagi gent que digui que la culpa és de la població que està envellida quan ells mateixos estan imputats en diversos casos de corrupció. Cada cop les jubilacions les retarden més com si volguessin que morissis treballant i sense poder cobrar aquell petit descans abans del descans etern.

 

 

 

Quan jo em jubili (si és que algun dia ho puc fer) voldria poder tenir uns estalvis per poder viatjar per tot el món. Però, encara queda molt de temps per a que em jubili i amb 50 anys poden passar moltes coses. Suposo que l’únic que queda és esperar...

 

 

 

 

 

 

 

Josep Surroca Altarriba - E3A

 

AUCA DELS DRETS HUMANS

Els alumnes de tercer d’ESO-C hem treballat els DRETS HUMANS a l’assignatura de Ciutadania i Valors Ètics.

Després d’analitzar-los un a un, va sorgir la idea de fer-ne una auca. Només es tractava de pensar un rodolí per cadascun dels drets i fer-ne un dibuix.

Van ser tres dimarts on vam treballar de valent, sempre amb la il·lusió de poder veure la nostra auca penjada i contents que tothom pugui, d’aquesta manera tan gràfica, veure quins són els seus drets fonamentals.

Ara tots la podreu veure i llegir. Ens l’han penjada al gran suro que hi ha al passadís que porta a la biblioteca.

Esperem que us agradi tant com a nosaltres fer-la.

 auca

Tenir un animal domèstic és positiu i enriquidor. Arantxa Peinado.

 

Tenir  un  animal  domèstic és  positiu  i  enriquidor. Arantxa  Peinado 3F

 

 

 

Per què és positiu i enriquidor tenir un animal domèstic? Hi ha diferents motius i ara n’explicaré alguns.

 

 

 

En primer lloc, perquè un animal domèstic et pot fer companyia si estàs sol a casa o si et sents sol en algun moment. En segon lloc, perquè el pots portar o passejar pel carrer, també pots jugar amb ell i així et diverteixes una estona. Per últim, perquè pots fer amics. Si el portes a passejar, pot estar jugant amb un altre gos i tu, mentrestant, pots parlar amb el seu amo i fer amistat.

 

 

 

En definitiva, tenir un animal domèstic és molt millor, perquè et fa companyia, fas amics, t’ho passes millor, pots anar a passejar...Jo prefereixo tenir un animal domèstic.

 

V de Víctor. 3rF

 

V de Víctor. 3rF

 

Hi havia una vegada, en un poble perdut als Pirineus, un nen ros, amb els ulls blaus com el cel i amb la pell blanca com la neu. El seu nom era Víctor. El seu somni era podeu volar. Cada dia s’aixecava ben aviat per observar el vol dels ocells, que volaven en forma de V, com si l’estiguessin cridant. A casa seva es posava al damunt de la taula i saltava per intentar volar, però mai ho aconseguia.

 

Un dia, amb l’arribada de la primavera, va pujar més alt que va veure. Un grup d’orenetes van començar a volar en forma de V per sobre seu. En Víctor, il·lusionat, va començar a cridar-les. Com si l’haguessin entès, les orenetes van baixar i van començar a volar al voltant del nen. Els peus d’en Víctor es van anar separant del terra. Es sentia com una d’elles, com si pogués volar. De cop, les orenetes van enlairar el vol, allunyant-se d’ell. En Víctor va anar corrents a la seva habitació i es va quedar mirant el cel des de la finestra. En el transcurs de la setmana següent la seva boca es va anar allargant i endurint, convertint-se en un bec; les plomes negres es van apoderar de la seva pell; la mida del seu cos va anar minvant; els seus braços van anar canviant fins a convertir-se en ales; els seus peus es van anar endurint i minvant fins a convertir-se en urpes. Ja era un ocell.

 

Els seus pares, alarmats per la transformació, el van tancar a casa durant tot el procés i les tres setmanes següents. Un dia, els dos progenitors van entrar a l’habitació del que algun dia havia sigut el seu fill. Llavors després d’una llarga conversa, van decidir alliberar-lo perquè pogués complir el seu somni: volar. Al matí següent van portar el seu fill a un penya-segat. Tot el poble era allà observant, encuriosits, l’alliberament de l’ocell. El que un dia havia estat en Víctor va avançar fent petites passes cap al precipici, atemorit i emocionat a la vegada. Va mirar avall, va dir adéu a tothom i, ple de confiança, va saltar al buit. El van veure caure i, en veure que no pujava, van baixar per recuperar el cos; però allà a baix no hi havia res. En aquell moment, van veure al damunt seu un grup d’orenetes volant en forma de V. La que estava situada al capdavant del grup va baixar fins la mà de la mare d’en Víctor.  Aquella oreneta tenia els ulls blaus com el cel. Llavors van enlairar el vol i, formant una V, es van allunyar d’allà.

 

La petita Melody i les normes socials. Anna Segura 3D

 

LA PETITA MELODY I LES NORMES SOCIALS

 

 

 

Avui parlarem, del dia en que una petita canària, la Melody, que vivia en una gran família va patir un canvi inesperat.

 

 

 

La petita Melody no tenia mare ni pare biològics, no en sabia res de la seva família biològica.

 

Melody, un ocellet petit (sí, no és de les Illes Canàries, és una «canària», però ignorem aquest fet).

 

 

Un preciós matí de primavera, la Melody era a la seva gàbia, esmorzant amb tota la família. Aquell dia, la seva família, la família Déu, s'anava de vacances un mes a les Illes Canàries, (que irònic tu) i de la petita Melody s'encarregaria la veïna, la senyora Palau.

 

 

 

Mentre la família Déu preparava tot l'equipatge necessari com per poder gaudir tranquil·lament de les seves vacances, la petita Melody no deixava de desitjar que no la deixessin sola.

 

 

 

Ja havien passat tres dies des que la família de la Melody havia abandonat la casa, i ella començava a sentir-se diferent, de manera que va començar a desitjar amb totes les seves forces ser un més de la família, una persona. Amb el seu treball, les seves obligacions, els seus deures i drets... i deixar de ser aquell ésser viu de qui ningú depenia.

 

Volia simplement sentir-se útil.

 

Així doncs, com per art de màgia, la petita va començar a transformar-se en un ésser no tan petit, i la senyora Palau, testimoni de tot allò, va obrir la gàbia sense saber molt bé què li estava passant.

 

La senyora Palau, va anar a la cuina a per un got d'aigua, deixant enrere un ésser fastigós, un monstre, però per quan va tornar el que es va trobar no era precisament un monstre.

 

Quan la senyora va tornar, desconcertada, es va trobar amb una nena aparentment petita, d'uns cinc anys, amb uns ulls verds com la gespa i un cabell arrissat d'un color xocolata preciós.

 

 

 

Quan la família de la petita va poder tornar, van al·lucinar amb el regal que els esperava.

 

Al principi, la Melody no entenia les normes socials, de cop i volta havia de fer un munt de coses, començant per la més simple com vestir-se i acabant per la més complexa com pot ser anar a escola cada dia.

 

 

 

Amb el temps, es va anar integrant a aquesta la nostra societat, i actualment, la no tan petita Melody, treballa en una botiga de mascotes alhora que cuida del seu fill, perquè es va adonar que per molts deures que tinguis a la vida, tindre una família fa que quan arribis a casa no t'importi tornar a repetir tot el teu dia.

 

Un dia com qualsevol altre

 

Un dia com qualsevol altre

 

Hola, em dic Paula i tinc 14 anys. Porto 3 anys amagant-li a la meva amiga Alba que no falto al col·legi per familiars, sinó, per mi. Fa unes setmanes em van regalar una gata, just quan els meus pares es van separar. Me la van regalar perquè m’animés una mica més i gaudís del que em quedés.

 

Porto des dels 3 anyets al costat de l’Alba, som inseparables; carn i ungla.

 

No sé com dir-li el que tinc, no vull que es senti malament per mi i menys que es preocupi, perquè ella es molt empàtica amb tothom.

 

Avui a l’hora d’anar al col·legi, l’Alba m’ha explicat que es sent inferior a mi, que no es perfecta tal com jo; jo li he dit que ningú és perfecte, però ella és caparruda com ella sola.

 

Passen els dies, que es converteixen en setmanes i, arriba el dia que em fan la quimio. La prova que em salvarà la vida o me la traurà lentament. 

 

Noto que no puc obrir els ulls, que, senzillament no puc ni respondre al que em diuen, estic immobilitzada totalment.

 

Descripción: Resultat d'imatges de cartaObro els ulls, i veig a l’Alba. Adormida al meu costat agafant-me de la mà. Ha escrit en un paper, coses precioses:

 

“Bé escric això per si et despertes i jo estic dormint. Dir-te que em sap molt de greu veure’t així, no et mereixes estar així, no et mereixes el que tens al teu cervell. Mereixes seguir aquí, juntes. He arribat a entendre i et dono la raó, que les meves paranoies no són correctes, que ningú és perfecte. Que sàpigues que si  te’n vas, que encara que estiguem enfadades o qualsevol tonteria que sàpigues que t’estimo molt, gràcies per ser la germana que mai tindré...”

 

A poc a poc, al llegir la carta, els meus ulls comencen a tancar-se lentament, intento despertar a l’Alba movent-la ja que no puc articular paraula. Res.

 

Amb totes les forces del món agafo el bolígraf de la tauleta i li escric: “T’estimo molt”.

 

A l’acabar d’escriure aquestes paraules una llàgrima va caient per el meu rostre i just quan tanco els ulls finalment cau a la mà de l’Alba.

 

Fa unes hores que ja no estic al món, i com sempre he pensat, pots escollir en qui reencarnar-te, escullo reencarnar-me en la meva gata.

 

Minuts després la porta de casa s’obre i veig a la persona amb la qual he viscut tota la meva petita però gran vida. Corro com el llamp, ella es limita a abraçar-me tan fort que se li escapen les llàgrimes. Tant de bo sabés que no m’he anat realment, que sóc jo, però en el cos de la meva gata.

 

 

 

Tanit Devant Egea E3D

 

Creative Commons
Reconeixement-No comercial
Avís legal
Contingut, ús i protecció de les dades
© 2014 - Institut de Palamós